40 ANYS. ARA ÉS EL MOMENT!!!

Després de mesos i mesos d'abandonar aquest bloc, m'he decidit a tornar a engegar una de les coses que més em motiva actualment: comunicar. No pretenc ser escriptor ni res que si assembli, però enceto una nova etapa de la meva: la quarantena, i pretenc canviar coses dels meus costums habituals.

Un gran amic em deia que sóc molt bo en temes de relacions socials, i això m'ha empès a tornar a compartir coses amb vosaltres. Avui faig anys, no sóc gaire partidari de celebrar els 40, potser tinc alguna crisi existencial o vital i això m'ha fet enfrontar-me a la fi de la meva joventut.

Aquestes crisis les travessem en certs períodes crítics del nostre creixement, maduració i situació personal. Mentre estem passant un període tranquil de benestar, romanen absents, penseu per exemple en aquella etapa en la qual vivíem amb independència, ocupació i parella estable. Què ocorre, quan comencem a perdre aquestes circumstàncies que ens donen estabilitat?
Això m'ha passat a mi, canvis professionals m'han fet enfrontar a canvis dràstics en la meva vida, que produeixen sensacions molt desagradables, i és precisament en moments de la nostra vida crucials, com pot ser la maduresa dels quaranta, quan valorem si hem aconseguit o no, aquests grans projectes que es van iniciar en la primera joventut.

 Aquests projectes o somnis són personals i diferents en cada persona, però tots ens deixem arrossegar per estereotips socials que ens empenyen a creure que les coses han de ser d'una determinada manera, per exemple, ja és massa tarda per aprendre alguna cosa nova, necessitem tenir parella per poder tenir fills, o tenir tota una vida plantejada, per la qual cosa veiem que mai és el moment adequat. Si a això afegim la pressió exterior i comentaris qüestionant la teva edat, l'ansietat que podem sentir sobre aquests temes serà molt major.

 La vida està plena d'etapes, unes millors que unes altres, però etapes amb un inici i una fi.
Les crisis vitals ens empenyen al canvi. Bloquejar-nos, viure en el record de temps millors, mirar amb enyorança les ferides que ens ha deixat el passat o no acceptar les dificultats de la vida, només faran que tardem més temps a sortir d'aquesta crisi personal. Quan pensem que la nostra situació és temporal, portem molt millor la transició al canvi. Plantegem en paper quins projectes volem realitzar d'aquí a un any, ja que és un període prou llarg perquè tinguem temps d'aconseguir-los i prou curt perquè no es perdin en el futur.

Comencem amb els més senzills, reciclar-nos, buscar les nostres qualitats i accepta les nostres febleses, enfortim les teves xarxes socials, avui dia es troben més ocupacions a través dels nostres contactes que a través de les nostres candidatures, a més n'aportaran petits moments de felicitat que equilibraran el nostre estat d'ànim.

 Personalment aquests últims anys he rebut alguna patacada inesperada que no desitjaria ni al meu pitjor enemic, però ha tingut una conseqüència positiva: he descobert quina gent em fa costat i quina s'ha apartat de mi. He descobert la família que realment m'aprecia i que m'ajudaria fins on fes falta. Moltes gràcies a tots/es per estar al meu costat. I també he descobert amics que ho seran per sempre, amics amb majúscules, que han estat el meu costat i que hi seran sempre.

 Tinc molta gent al meu costat que farà que celebrar els meus 40 anys sigui l'inici d'una nova etapa. Una amiga em comentava fa poc que aquest setembre comença un màster universitari, aquesta persona té més de 50 anys. Aquesta és l'actitud que vull en la meva vida, estic decidit a prosperar, millorar, motivar-me i aconseguir nous propòsits.

 Ho aconseguiré?... tal com deia un amic dels meus fills: "SI, I TANT"...(Bob el Manetes)...